L’osteopatia és una teràpia únicament manual, complementària a la medicina, a partir d’un sistema de diagnòstic i tractament específic basat en un coneixement precís de l’anatomia, fisiologia i biomecànica del cos humà.
Es basa en els principis que va formular el seu creador: el Dr. A.T. Still (1828-1917), metge americà que s’interessà per l’anatomia, la fisiologia així com de la mecànica del cos humà i la seva interrelació com a unitat. Va establir els principis de l’osteopatia:
L’Osteopatia té la seva màxima eficàcia en l’àmbit de la patologia funcional.
Per exemple, un cervicàlgia o un dolor de genoll on totes les proves no poden objectivar una lesió real del teixit, tot i que el pacient manifesta dolor.
D’altra banda igualmet pot ajudar millorar simptomes i dolors quan el teixit ja està lesionat, tendinopaties, hernies dicals, artorosi, discopaties…
Per desgràcia però, moltes vegades els pacients ja acudeixen a l’osteòpata amb una fase molt avançada del seu problema, ja sigui per falta d’informació o de cultura sanitària esperant un miracle. Es llavors que en un estat gran de degeneració tissular hi haurà alguns límits en la eficàcia de la teràpia. Així que, podriem considerar-la com una teràpia , també, dins de l’àmbit de la promoció i prevenció de la salut.
L’Osteopatia pot tractar la zona dolorosa del pacient, però al mateix temps buscarà altres zones a distància que poden ser causants de les tensions que faran malfuncionar una part concreta del cos i per tant acabarà apareixent el símptoma del dolor. Per exemple, és molt freqüent trobar lumbàlgies de repitició que tenen el seu origen el un esquinç de turmell mal resolt, això provoca una alteració postural i de la marxa que acabarà compensant i sobrecarregant la zona lumbar o altres zones del cos.
El precursor de l’Osteopatia va ser el Dr. Andrew Taylor Still. Un metge americà de mitjans del s.IXX que a més va estudiar enginyeria. Va perdre els seus 3 fills en una epidèmia de meningitis a finals de la Guerra de Successió i llavors va començar a qüestionar-se la eficàcia dels fàrmacs i teràpies mèdiques de la època que ell considerava tòxiques. Va iniciar llavors un camí diferent a partir de la observació minuciosa de l’anatomia i la fisiologia humana més d’acord amb les lleis de la naturalesa.
Després de molts anys d’investigació va desenvolupar una nova Medicina amb un enfoc manual que va descriure com a Osteopatia l’any 1874. Va començar a tractar malalts amb molt bons resultats i la seva fama es va estendre per tot el païs. Decideix transmetre els seus coneixements i funda l’any 1892 la primera escola americana d’Osteopatia a Kirksville, actualment Kirksville College of Ostephatic Medicine.
Va dictar les famoses lleis de l’Osteopatia. “La estructura governa la funció”, ” l’artèria es suprema”, “busca la lesió, corregeix-la i deixa que el cos faci la resta…”
Apareix llavors la figura de John Martin Littlejohn, un periodista i brillant metge escocès especialista en fisiologia que es matricula en l’escola d’osteopatia. Ràpidament es converteix en la mà dreta de A.T Still i discuteix amb ell sobre la importància de la funció respecte la estructura. Creador del T.G.O (tractament general osteopàtic) i l’escola d’Osteopatia de Chicago, finalment abandona els E.E.U.U per fundar la British School of Osteophaty l’any 1917.
Fins el 1950 l’Osteopatia seguia una visió molt mecanicista i utilitzava preferentment tècniques articulars amb “Thrust ” però a partir d’aquí s’inicia una revolució i apareixeran autors que han desenvolupat altres formes de tractament més funcional. Han aparegut les tècniques cranials, del sistema visceral, tècniques funcionals i miofascials que segueixen evolucionant en l’actualitat.
L’any 1960 es crea la European School of Osteopathy per un grup de prestigiosos osteòpates que sentaran les bases per al desenvolupament i creació de noves escoles a Europa.
L’any 1993 es produeix el reconeixement oficial a països com Nova Zelanda, França, Regne Unit, Bèlgica, Austràlia, Portugal, Suïssa etc.
Als E.E.U.U els Osteòpates són metges amb competències quirúrgiques i prescripció farmacològica.
L’any 1997, des del Parlament Europeu s’insta als estats membres al reconeixement de l’Osteopatia i es creen organismes externs per al control, unificació acadèmica i reconeixement com OSEAN i FORE.
Al 2005 el document de la OMS estrategia en medicina tradicional 2002-2005, reclama la promoció i utilizació de l’Osteopatia per part dels països membres.
Actualment a Espanya el ROE (Registre d’Osteòpates d’Espanya) i el FORE treballen per aconseguir aquest reconeixement oficial.
L’Osteòpata tracta a la persona amb una visió global, restaurant l’equilibri perdut a través de tècniques manuals específiques sobre diferents teixits del cos.
L’Osteòpata actua sobre els teixits neuromuscular i esquel·lètic, conjuntiu, nerviós, arterial i limfàtic de forma directa o reflexa per tal de normalitzar la funció, millorant la mobilitat, flexibilitat i adaptabilitat d’aquests teixits i per tant, la disminució dels símptomes com el dolor.
L’Osteòpata utilitza les seves mans, com un somel·lier el seu nas o un músic l’oïda. Desenvolupa el sentit del tacte contínuament i això li permet sentir amb les mans, percebre i identificar les zones on hi han tensions per poder alliberar-les posteriorment.
L’Osteòpata no fa només “cracks” als òssos. És una mala interpretació popular que identifica l’Osteopatia només en un àmbit mecanicista. L’Osteòpata mou teixits articular, muscular, arterial, visceral, fascial i en conseqüència també ens llibera emocions que hem retingut en aquests teixits.
Essencialment es relaciona l’Osteoaptia a la patologia del sistema músculo-esquel·lètic, però la veritat és que pot ajudar al pacients a millorar dolors i símpomes de molts altres sistemes del cos. Així podem actuar en disfuncions i patologies com:
